Això no és una altra carta per demanar el teu vot

Sóc l’Esperança, i no em presento a les eleccions.

15 juny, 2016

Londres, juny del 2016

Mare, pare:

Sé que sovint encara em veieu com aquella nena que plorava quan acabava un capítol de l’Espinete. Però si us escric des de Londres és perquè em vaig convertir en una dona d’aquestes que formen part de l’anomenada «generació més preparada de la història d’Espanya».

Preparada per a tot, però no per trobar-vos a faltar d’ençà que vaig emigrar.

I us trobo a faltar molt. Enyoro el pare explicant-me les seves “batalletes” a les sobretaules (de fet, enyoro les sobretaules en si, perquè aquí no hi ha, d’això). Enyoro la mare descrivint la il·lusió (i la por) que va sentir quan va arribar des del poble, i demanant-me que no afluixi.

Em commou la paciència i la tendresa que hi posàreu quan, a aquestes alçades de les vostres vides, no us va quedar cap altre remei que aprendre a fer servir l’Skype i les xarxes socials perquè teniu una filla que viu a fora.

Trobo a faltar moltes coses, per això us escric. Perquè no em vull resignar a no poder fer feina d’allò que vaig estudiar, i a no poder-ho fer prop de la meva gent. Ningú no hauria de resignar-s’hi.

Vull tornar a Espanya i vull que hi puguin tornar molts dels joves amb qui m’he topat per Europa i que estan en la mateixa situació que jo… i crec que aquest retorn pot començar el 26-J.

Però això no és una carta per parlar-vos d’allò que passa, sinó per donar-vos les gràcies.

Vosaltres em vau ensenyar els valors que avui tinc.

Em vau inculcar que quan es renuncia als principis, s’està renunciant a allò més important que es té.

Em vau fer veure que la majoria de gent s’hi deixa la pell treballant honestament en comptes de triar el camí fàcil que tant agrada a alguns dels xoriços que hem tingut com a representants polítics

Em vau encomanar la il·lusió per tot allò que havíeu assolit, com quan vau recuperar la democràcia o quan al 82 vàreu participar d’aquella immensa onada de canvi.

No us demanaré que canvieu de partit a aquestes alçades de la vida (prou heu fet ja aprenent a fer servir l’Skype i el Facebook), però sí us vull dir que gràcies a tot allò que m’heu ensenyat, jo votaré Units Podem.

Estic orgullosa de vosaltres i, per això, votaré pensant en el futur. Vull un futur en què pugui tornar a una Espanya on es protegeixi més la R+D+i que no els banquers. Vull tornar a una Espanya on hi hagi gent honesta i preparada al Govern. Vull tornar a una Espanya que no sigui coneguda al món per la corrupció, els salaris de misèria i la gresca, sinó pel seu sistema de salut, les escoles, les energies renovables i, per què no dir-ho? pel talent de les seves investigadores i investigadors.

Vull viure a un país que defensi allò mateix que heu defensat durant tota la vostra vida, i vull que els fills que quan tingui fills, estiguin tan orgullosos de mi com jo n’estic de vosaltres.

Qui us escriu és la vostra filla, la mateixa que plorava quan acabava el capítol d’Espinete. Però la que us escriu també és una jove investigadora espanyola en Biologia Molecular que va haver de marxar a Londres per poder fer feina d’allò que va estudiar.

La gent d’Units Podem ha fet que aquesta carta arribi a totes les llars espanyoles, però estic segura que hi haurà milers de cartes més d’altres joves que, com jo, representen una generació que va fer sempre allò que se li va demanar i que ara per primera vegada vol assumir responsabilitats amb el país.

Fa 30 anys i 8 mesos que em vau posar de nom Esperança. Us estimo.

 

Esperança